CRÒNIQUES SECTÀRIES (Vol.I)

Ressaca monumental en temptativa de victòria bukkakística.

Va ser un dia gran, un empat, un desplaçament digne de ser memorable, diversió i colegues dels millors. Un puto segurata fart d’ esteroides, amb el escàs sentit pràctic d’una dona i l’orgull propi d’un boc encigal·lat per la ferum de les cabres del corral, va estar a punt de seccionar la festa, per sort seva no som violents de mena i va poder marxar en pau a recrear-se en els seus esforços onano-narcissites al mirall del gimnàs de moda. Després de fer dues voltes senceres al puto llac de Banyoles, en la nostra odissea particular a bord del "cipotmòbil" seguint les indicacions imprecises dels quatre arreplegats que vam anar trobant pel camí, em vaig adonar que havia de posar fre a la orgia de continguts etílics del meu estòmac en fotre'm la llesca més important que jo recordi ara mateix contra el sorprenentment compacte asfalt de la capital del Pla de l'Estany, durant la meva operació de evacuació del vehicle prèvia a la festa.

Vam entrar al local com un càncer corrosiu amb tints de fosforència diferenciadora de la resta. Amb la ratafia la cosa va de malament en pitjor després de comprovar que llepant la taça del pixaner de les dones ja no trempava com era costum. El més fotut va ser quan una de les berres que hi havia assentades a les taules del local va anar a buidar la veixiga i em va trobar agenollat al water buscant pelets perduts del nivell púbic, gran objecte de culte entre sectaris a l’hora de eixamplar les fosses nasals dels més sibarites dels fetitxismes. La sorpresa es tornar simpatia i la teatralitat va sorgir en mode de escapatòria de la poca dignitat que pogués romandre dins meu en aquell moment.

El meu objectiu aleshores es va convertir en conquerir les cavitats lliures d’alguna fèmina que s’ho mereixés. A poder ser usada, viciosa i sense manies. Sens dubte la sensació de la nit, deixant el partit de banda, va ser la senyoreta simpàtica que vam trobar a la taverna de turno. Una dona morena, de cul important i pits generosos, però sense caure en la exuberància, amb uns ulls blaus que et violaven la mirada imaginant-se la carn viva i perversa que et convidaven a montar-la i cagar-t’hi a sobre, acompanyats d’una boca succionadora desgarrada per l’abús del sexe oral. Es dèia Miranda, i aparentava tenir la moral només lleugerament distreta rera la sinceritat enmascarada de responsabilitat. La molt escalfabraguetes després de fer-li l’honor d’ascendir-la a persona sense haver-la bukkakejat abans per redimir-la de la seva feminitat, i explicar-li la veritat de les meves intencions, només se li acut jugar al gat i la rata enlloc de dir sí o no com Déu mana. Amb gust l’haguéssim penetrat per tot arreu l’un darrera l’altre, sens dubte trigaria una setmana com a mínim a poder anar amb bicicleta, potser aquesta Miranda mai més podrá tenir la oportunitat de ser cavalcada per tota una secta de malalts, mai més podrà sentir com s’eleva el cos de terra per l’empenta de la carn que li ompla tots els forats a la vegada, o potser sí, perquè si la trobo prou calenta per accedir us juro germans que la Mercè es quedarà curta amb aquesta possible Verge d l’Hermandad en potència.

Finalment vam sortir del tuguri per anar a ca l’Agustí i pel camí tots estàvem convençuts que la Miranda ens havia deixat un buit, o millor dit, un ple als pantalons. L’hora era la correcta i la bolinga també, la fèmina potser no, però a aquella hora fins i tot ens haguèssim follat una totxana.

Un sincer Bukkake de l'Hermandad per tu Miranda, si tu ho vols, potser a la pròxima foto tu tinguis l'honor de ser la model...

(Aquesta història és ficció, qualsevol similitut amb la realitat és pura coincidència. Copyright en mans de l'Hermandad S.A. Tots els drets reservats)