Històries de la puta mili

us n'enrecordeu quan vàrem anar a...

Aquell setembre de 2005 els de Porta Aventura vàren patir un dels dies més tràgics de la seva història deixant entrar cinc mindundis amb un fetge de ferro. Només cinc subjectes i el dorat líquid efeverscent van ser capaços d'alterar l'ordre d'aquell indret paradísiac. Sí sí! I és que els nostres rostres romandràn per sempre en totes les ments dels empleats de Port Aventura perquè, simplement, no existirà mai ningú capaç de deixar el pavelló tant alt.

Així doncs prosegueixo a desciure l'enorme experiència viscuda allí en un top five de menys a més transcendència:

1. La intimidació persistent per part de l'Humil en el sector més tranquil i pacífic del parc, concretament, entre la zona del Far West i la Polinèsia. Per contextualitzar la situació hauria de dir que s'hi podia veure gent caminant amb criatures, terrasses per prendre la cervesseta i un llarg etcètera que ja us podeu imaginar. Doncs l'Humil es va saltar tots els protocols saltant a sobre d'una enorme valla d'arbusts i d'aquesta manera idol·latrant el més pur estil als senyors del film Jackass. Ara bé, què va ser el millor? Evidentment la cara de la gent de la terrassa que jo crec que no sabien si aplaudir o marxar corrents davant de la incredulitat general.
   
2. Les corradisses sub oficials per l'atracció més mítica del Far West: El Diablo. Després d'aquesta experiència més d'un podem agraïr a Déu o a la fortuna divina que encara poguem respirar.
3. Després d'una llarga espera en una pizzeria l'Humil ataca de manera indiscreta el seu pla per evitar la fam que ens invaïa en aquell moment. Es dirigeix a la taula del costat on s'hi aposentaven una parella de major edat i diu "perdoni, que s'acabaran el que els queda al plat?"
4. Després de que en Mendi ens del·leités amb una sessió de bolímia gratuïta pels vols de mitja tarda succeí un dels fets que sens dubte marcarà a una generació de segurates i d'empleats del parc temàtic. Fins i tot es podria dir que va ésser l'escena més caòtica que ha viscut mai l'atracció interactiva del dofí de merda. I és que després de ser els protagonistes i principals culpables de crear un important desordre en la cua d'espera pel mer fet de tirar un parell de cintes separadores a terra no se'ns va acodir res més que liar un parcal considerable a dintre l'atracció i ser el blanc de totes les mirades i avisos per part del públic i dels empleats. En fi, perquè els nostres estimats lectors i sectaris us en pogueu fer una idea de fins a quin punt vam arribar a tensar la situació la solució més viable va ser sortir els primers per la primera porta d'"EXIT" que vàrem trobar i engegar a córrer abans de trobar-nos els amables guàrdies de seguretat.
   El balanç va ser un membre del personal ferit lleument pels impulsos incontrol·lables d'en Mendi i l'Humil.
   
5. Suposo que l'experiència més gran que tots els lectors estàveu esperant és la mítica frase que porta implícita el nom del porc: "Cállate Zorra!!!!". I és que no es mereixia un rang més despectiu i intol·lerant. S'ho mereixia. Però en fi... què us haig d'explicar que no sapigueu ja? L'únic que us puc dir és que la problemàtica va vindre per la indisposició d'alguns pares que es vàren mostrar contraris a la nostra presència al Parc Infantil de la Polinèsia. La situació passades ja la mitja tarda amb el conseqüent estat etíl·lic que ens trobàvem immersos era la següent: l'Uri i l'Humil intentant pujar (cosa que no podien) la clàssica teranyina de cordes que de superar-la els hagués enfilat a lo més alt del Parc Infantil (uns dos metres aproximadament), Jo i en Mendi pajarejant pels gronxadors on més tard va sorgir el conflicte. L'últim que recordo és en Mendi amb aires soberbis dient-li al marit de la Zorra "Vamos... pégale... venga... pégale!!!". Ara, que ho veig des d'una altra perspectiva arribo a la conclusió que si el Marit de la Zorra m'hagués pegat aquell conflicte hauria desencadenat una sèrie de batibulls que hores d'ara el nen petit que els acompanyava encara se'n recordaria de nosaltres.

Buenu jefes, jo crec que no està tot dit tot i que porto un rato escrivint. De ben segur que me n'oblido de moltes coses perquè per alguna raó aquell dia no l'oblidarem. I, evidentment, els empleats tampoc ja que en un sol dia vàrem vulgaritzar i vulnerabilitzar totes les mesures de seguretat del parc alterant el seu estat d'ordre. En fi, històries de la puta mili que de tant en tant convé recordar.