HERMANDAD

Aquesta crònica vol anar més enllà del Sopar dels Idiotes de Francis Veber on Jacques Villeret era una bon home no tan idiota com semblava però si prou malastruc per fotra la festa enlaire. Aquest sopar en tot cas va ser dels Malalts i no premeditat com el de la peli. Una confluència atzarosa d'esdeveniments va promoure el caldo de cultiu necessari per arribar a aquestes magnituds de cinisme. Mentre la resta de la colla estava hipnotitzada per la televisió mirant el Barça, el Tupé, la Mamba Negra, en Roger de Flor, la Dirty Little Evil i jo fèiem petites incursions a mode converses que finalment ens van portar a un bon tip de riure. El sopar es va amenitzar amb la assistència del no-sectari del "cap net", el nom del qual no recordo i no tinc pas clar si ho vull recordar. Va ser una experiència colpidora i realment sorprenent i em porta a concloure que no es poden deixar en l’oblit de la memòria grans frases com:

-Organitzaré un concurs de culturisme en una discoteca per cap d’any…
-Si tingués una filla la tancaria en una cambra hiperbàrica…
-Jo vaig compondre una nadala amb èxit… era una nadala?
-Em faré compositor de Sardanes…

-l'existència de marcians a l'espai és un invent del capitalisme per mantenir el poble amb por...
-Si tingués calers m’apuntaria a un Gimnàs…
o
-Totes les catalanes són massa iguals…no són diferents.

Em vaig exprimir el cervell per intentar comprendre què li debia passar pel cap en aquells moments per dir aquestes grans asseveracions. Mentre m’adonava que la meva pròpia demència es veia empetitida per la inmensa capacitat psicòtica que l’alcohol donava a la medicació del paio en qüestió. Això si és que se l’havia pres, que no ho dubto després de veure com li tremolaven els músculs facials mentre et mirava fixament amb desig compulgit d’estripar-me l’abdomen amb la mitjana trencada de cervesa que dúia a la mà, per després cagar-se dins el budells. Finalment no ho va provar, per sort meva i de l’amo del 33, qui hagués tingut que netejar l’escampadissa de merda i sang del terra.

El punt àlgid de l’encontre, per mi, va ser quan va fer un comentari poc encertat sobre la vestimenta de la little evil, en aquell moment jo m’esperava que ella li fotaria un mastegot que li tremolarien les orelles en sèries successives determinades per una funció de tendència infita, però altre cop la sorpresa es va mostrar en la nostra germana, qui va respondre amb l’experiència pròpia d’una persona avesada a tractar amb malalts severs… va anar a la barra a demanar un altre cubata! Em va deixar a l’espectativa del no res. Més tard, em va fer entendre que ja hi estava acostumada, després de veure’l donar-se cops de cap a la paret, ara ja tot li relliscava.

Per la seva demència desmesurada i consumada crec que és mereixedor d’un petit bukkake de simpatia enmaltatida!